Antonia té vint-i-sis anys quan es veu sola amb un nen de quatre al canviant Madrid dels vuitanta. La seva és la història d'un viatge interior, el d'una dona que s'enfronta a la joventut i a la maternitat mentre intenta fer-se un lloc a la vida, en una ciutat i en una època de temps accelerat, més propici a la confusió que a la certesa, sobretot per a algú que ha tingut una experiència massa primerenca de la pèrdua i de la solitud.
Lo que me queda por vivir és la crònica d'un aprenentatge: com s'aconsegueix amb prou feines sobreposar-se a la deslleialtat; com el desemparament i la tendresa d'un fill alleugereixen la fragilitat de qui ha de fer-se fort per protegir-lo.
Lo que me queda por vivir té la força de les novel·les que retraten un temps explicant unes vides singulars, fetes per igual de desemparament i innocència. L'escriptura d'Elvira Lindo assoleix aquí una bellesa colpidora, anant directa al nervi de les coses, al cor d'aquestes veritats sobre l'experiència que només pot explicar la ficció.
Tornar enrere